Tan de bo, quan era joveneta, m’haguessin dit que el paper de mare…
Visca el climateri!!!
Celebro el canvi d’etapa vital agraïda i satisfeta per la viscuda i entomo amb coratge i il·lusió la que comença.
El climateri, com una segona adolescència, ens convida a qüestionar-nos i qüestionar totes aquelles creences que ens han acompanyat durant els anys viscuts. Podem escollir, prenent les que ens serveixen i deixant anar les que ja no necessitem.
Agraïda em deslliuro de creences que, tot i que m’han permès no rendir-me mai al criar i educar sola els meus fills, també m’han esclavitzat i sovint m’han fet sentir culpa si no les seguia al peu de la lletra.
Tan de bo, quan era joveneta, m’haguessin explicat que el paper de mare no porta implícit ni un vestit de salvadora ni de pitonissa per endevinar els pensaments i necessitats de fills i filles, ni haver de comprendre i complaure constantment als altres.
Tan de bo m’haguessin explicat que ser una bona mare no vol dir ser perfecta, dolça i atenta, no fallar mai, i estar sempre disponible amb la paraula adequada i amb el gest precís, ni més ni menys.
Tan de bo m’haguessin explicat que les mares no som d’una pasta diferent tot i que podem aconseguir fer coses impressionants! Que les mares som persones, Que no tenim poders màgics ni estem despertes 24 hores inesgotables. Que tot i que aconseguim fer coses increïbles, els nostres dies duren les mateixes hores que els dies de la resta de les persones, que també ens cansem, patim i el menyspreu ens fa mal. I que queixar-nos quan ens sentim dolgudes és sa i natural.
Tan de bo m’haguessin explicat que la imatge que durant segles ha creat interessadament el masclisme i la societat patriarcal de mare abnegada, disponible i submisa als desitjos de fills i filles no era real. Ni necessària.
Tan de bo m’haguessin dit que les mares som humanes, i que tot i que en un primer moment acollim amorosament el nadó dins del ventre i l’alimentem de la nostra llet quan neix, som persones en procés d’evolució, amb els nostres encants i també amb les nostres limitacions, fet que ens fa meravellosament imperfectes! ✨
Tan de bo m’haguessin explicat que els fills van i vénen i que nosaltres no hem d’anar darrera seu per demostrar-los estima. Simplement hem de seguir amb joia i decisió el nostre projecte de vida i, quan vulguin i puguin, ja tornaran a acostar-se.
Tan de bo m’haguessin explicat tantes i tantes coses, convidant-me a ser una mare lliure i conscient, deslliurant-me de la càrrega que sovint porta implícita la figura de mare, simplement pel fet de ser dones.
A la consulta sovint escolto fills i filles que jutgen amb lleugeresa a les seves mares retraient-los un munt de traumes, responsabilitzant-les del seu dolor i que no utilitzen la mateixa vara de mesurar amb els pares, simplement perquè són homes.
Tan de bo entre tot@s puguem començar a canviar el conte que ens han fet creure i equiparem les expectatives que tenim de mare i pare sense sobrecarregar de manera masclista la figura de la mare. I comencem a alliberar-les de tanta responsabilitat i alliberar-nos de tantes creences que ens fan mal.
Homes i dones, mares i pares… tots som persones fent el mateix camí
I si, ara em prioritzo, i ho faig sense vergonyes ni culpes! Aplicant tots els coneixements que he après cuidant als altres per cuidar-me a mi
(Gemma Majó)
